Bodega Montferry. Violant d’Hongria,105
Fa dies que volíem parlar d’aquesta Bodega. Hi ha un punt remarcable que ens feia dubtar de com enfocar el tema: no volem que ens acusin de practicar l’endogàmia blogera si li fotem massa la rosca. Resulta que l’impulsor de la nova etapa d’aquesta bodega, que té molta història, és l’Albert Garcia Moyano, responsable també d’En Ocasiones Veo Bares. Els que seguiu les nostres activitats ja sabeu que EOVB i Mededebebe venim a ser com Ròmul i Remo que mamaven la llet de la mateixa lloba, amb la diferència que nosaltres mamem vermuts de la mateixa bòta. També hem sacrificat neurones organitzant saraus tots plegats. Avisats esteu de què si parlem bé de la Montferry no és tan sols perquè som coleguis, sinó perquè en pocs dies l’Albert i companyia han demostrat la seva capacitat per convertir aquest local en un lloc de referència dins del món bodeguil.
Al segle passat hi havia a Barcelona un munt de bodegues que es deien Montferry. Pere Virgili, del poble de Montferri a l’Alt Camp, es va dedicar a muntar una mena de franquícies sota aquest nom per donar feina a gent del seu poble i al mateix temps col·locar la producció de vi dels pagesos de la zona. Moltes d’aquestes bodegues ja han desaparegut o han passat a ser bars. Les portes de la Montferry que ara ens ocupa es van obrir per primer cop l’any 1964, ho van fer en Pere i l’Evangelina que van seguir obrint-les durant 48 anys, fins que van pensar en jubilar-se. En aquell punt va aparèixer l’Albert en missió oficial per incloure’ls a la seva web. Quan li van dir que pensaven traspassar la Bodega, l’Albert no va tardar ni dos vermuts en pensar “me la pillo” es va fotre d’acord amb el seu amic Marc i amb la Raquel, parella d’aquest, i van decidir fer-se responsables d’una nova etapa en la vida del local.
Després de fer-li un “lifting” al local, tot deixant-lo pràcticament com estava, van tornar a obrir el passat 18 de juliol. Davant la disjuntiva de tornar a les arrels o anar-se’n per les rames, van triar la primera opció. I és fantàstic que el seu modus de tornar a les arrels té més connotacions d’innovació que no pas de conservadorisme. Exemple: el “cap i pota” de la casa, plat clàssic. La Cuina dels menuts (“casqueria” pels espanyols) sí que és d’innovació. En temps antics, quan el personal era ric o pobre, sense gent entremig (gairebé com avui en dia), els pobres es dedicaven a inventar plats per donar vida a aquelles parts de les bèsties que els rics no volien. Van inventar les “galtes rostides”, els “callos” o el “cap-i-pota” fets amb el cap i la pota de la vedella. El cap-i-pota de la Montferry ja es pot considerar el plat estrella de la casa. Però no s’aturen aquí en la recuperació de sabors de sempre: les seves mandonguilles i croquetes són més antidepressives que el Prozac.
Un capítol a part són els entrepans del dia, brutalment sorprenents tot i estar fets amb ingredients trets de la cuina de l’àvia. Sorprenen perquè entre les dues llesques de pa hi trobaràs coses que esperes trobar en un plat però no dins d’un bocata. Llista provisional d’entrepans del dia: de mandonguilles, de botifarró i pebrot, de sardineta amb pebrot del piquillo, de chistorra i truita, pit de pollastre arrebossat amb ou dur i tomàquet… aquest llistat es va emplenant amb propostes que sempre ens podem trencar els esquemes. Resumint: a la Montferry no hi trobareu tapes de disseny, però les que tenen et redissenyaran la cara (en sortir faràs millor cara que a l’entrar). També pots demanar un porronet de Gandesa o de Priorat, que els tenen en bòta, igual que el vermut de la casa que passa molt bé.
També a destacar el tracte que et donen el Marc i la Raquel, gent que afortunadament no ha perdut les ganes de somriure quan et posen el vermut.
Horari: 08:00 – 15:30, 19:00 – 21:30