La Confraria de Santa Marta dels Hostalers, Taverners i Aventurers

Fins ara hem parlat de bodegues amb història, ara toca parlar d’història de les bodegues.

(Avisem del fet que aquest post és un pèl llarg, als que els hi agradi la història que segueixin llegint, als que no que resin tres Avemaries a Santa Marta i potser seran perdonats).

Els hostalers (els que proveïen llit i taula), els taverners (els que venien vi) i els aventurers (traginers de vi, també coneguts com aventurers pel perillós que era circular pels camins en aquells temps), van formar la Confraria de Santa Marta. Confraria té el mateix significat que gremi, organització que agrupava i vetllava pels interessos dels que practicaven un mateix ofici.

El document més antic que fa referència a la Confraria te data de 1393. Els gremis o confraries regulaven les relacions laborals dels seus membres. Hi havien tres categories: els mestres, els fadrins (oficials) i els aprenents. Només els mestres podien obrir un establiment dedicat a l’ofici. I per arribar a ser mestre, després d’uns anys exercint l’ofici es tenia que demostrar la capacitat davant d’un tribunal que et donava el títol de mestre, adquirint d’aquesta manera el dret – i la protecció- per treballar pel seu compte. En general la confraria regulava la vida laboral i bona part de la vida privada dels seus agremiats. En cas de mort d’un agremiat, la confraria manava i pagava les misses necessàries pel descans etern del difunt. També en cas de defunció, la vídua era atesa en les seves necessitats. Els taverners estaven obligats a identificar-se amb un senyal consistent en un ram o branca de pi penjat a la porta de l’establiment. Les Ordenances de 1455 establien que tota persona que “agafaren diners de taula i llit, de palla o civada o vengués vi” hauran de tenir en la porta el ram o senyal pròpia de la professió, i pagar un diner tots els dissabtes a la Confraria.

                                          Escut de la Confraria de Santa Marta

De manera recurrent van haver disputes entre Hostalers i Taverners, acusant-se mútuament de trepitjar-se el terreny els uns als altres. Els hostalers acusaven als taverners de servir àpats, cosa que no podien fer.

Al 1613 una ordenança diu “que cap taverner pot donar de menjar ni de beure, a casa seva, amb taula parada, ni habitació de llit, sota multa de cinc lliures”. Aquesta disposició va servir per crear més conflictes. Tradicionalment el taverner servia refrigeris a tothom que li demanava. Per tal de diferenciar aquest últim d’un àpat, l’ordenança diu ” Com sigui que en aquesta ciutat existeixen molts treballadors de diversos oficis, com són els manobres i altre bracers, els quals no poden anar a casa seva a l’hora d’esmorzar i de dinar, tenint prou menjant una “qüerna, o un bocí de pa amb un cap d’alls o una arengada, i no sent necessari que per aquest tipus de menja hagi d’anar a l’hostal, es permet que el taverners donin de menjar fins a una qüerna i un tall de formatge, sense para-los-hi la taula…”. Una “qüerna era un tipus de panet.

                            Full del llibre d’ordenances de la Confraria. Any 1536

 

Celler, taverna, bodega… quin és el mot correcte?. Durant segles es parla de tavernes i també de bodegues. La paraula bodega o bodegó la trobem en diverses ordenances antigues. Els Prohoms de la Confraria de Santa Marta preocupats per preservar la moralitat del establiments agremiats vetllaven perquè els hostals no es convertissin en cases de vici i les tavernes en bodegues. Al 1475 es prohibeix als hostals donar allotjament a dones soles, aclarint que la prohibició afectaves a “les dones que deshonestament vinguin a dormir”.

Notem doncs, que a perdurat més el nom de bodega (abans amb connotacions de lloc de vici) que no pas el de taverna (lloc on la moralitat era més correcte).

Els gremis tenien molta importància en la vida de Barcelona. Des dels temps de Jaume I, el poder executiu de la ciutat estava en mans del Consell de Cent, que en origen era format per 100 prohoms.

Aquest consell era dirigit per cinc Consellers i els dos últims eren representats dels gremis. Pocs gremis van tenir Consellers, cosa que es considerava una gran distinció. Al 1466 el taverner Joan Sunyer fou nomenat Conseller.

La Confraria de Santa Marta va aportar bona part dels diners necessaris per la construcció de la basílica de Santa Maria del Mar. Al costat de la porta principal hi ha una capella dedicada a Santa Marta.

Els Gremis van rebre un primer cop amb el Decret de Nova Planta del borbó Felip V i les Corts de Cadis els van acabar de fer desaparèixer, en desproveir-los de les seves atribucions. La seu de la Confraria de Santa Marta estava des del segle XV al carrer de la Corribia, ja desaparescut, tocant a la catedral. Durant el setge de 1714  ja va patir desperfectes i al 1938 un bombardeig franquista va derruir totalment l’edifici.

L’any 1944 es restaura la Confraria sense funcions gremials i posteriorment es converteix en l’estament encarregat de desenvolupar l’obra social del Gremi de Restauració de Barcelona.

Bibliografia: “Apunts històrics sobre la Confraria de Santa Marta dels Hostalers, Taverners i Aventurers”. Gremi de Restauració de Barcelona